lunes, 22 de octubre de 2018

lunes, 1 de octubre de 2018

In memoriam : Àngels Torreguitart


Terrassa, 23 de setembre de 2.018

Saps, Àngels, ahir vam seguir carenes assolellades del Bages ben a prop del teu Callús estimat. On hem fet parada i fonda per dinar bo i acabant alguna caminada. Nosaltres, però , avençàvem en direcció contrària de Callús. Feia calor. Tota l’estona teníem el Montcau a la dreta. Però era una visió ben diferent de quan ens passejàvem pel rodal del Sant Llorenç Savall l’abril.

Miro cap a altres passejades. Com disfrutaves l’època dels bolets ! No sabem com t’ho feies per anar omplint la bossa. La teva mirada s’il·luminava i sense dir res collies bolets aquí i allà. Tinc ben present com t’ho vas fer baixant de Coll de Pal. Vas arribar a la Pobla de Lillet amb la bossa plena. Mentrestant  hi havia la colla que gambava per aconseguir el final fixat, al Santuari de Falgars.

Estem contents de la teva presència enmig nostre. Tota una biòloga entusiasta que ens deia el nom de plantes i arbres que s’alçaven als marges de la ruta. I tot amb la teva senzillesa,sense aixecar la veu.
Darrerament no has pogut ser amb nosaltres els dissabtes de GR. T’hem trobat a faltar.
Ahir vas ser ben present en la nostra conversa mentre discutien el track o les marques blanques i vermelles molt poc visibles.

Ara on et trobes, tens ben a prop la Mola que agombola els terrassencs. Ja veus com les nostres estimades muntanyes ens acompanyen sempre. I també t’acompanyem la gran colla de GRMANIA. Estem amb tu, Àngels ! Aquest setembre de calors i algun aiguat no sabem si vindrà seguit d’un octubre plujós. Encara som a temps de gaudir d’una tardor amb bolets. Que es preparin perquè tu els oloraràs a la primera. I en faràs una bona collita.

En nom dels companys/es i meu t’he escrit aquestes ratlles.

Una abraçada ben forta Àngels.

Jaume Valls i tota GRMANIA.

Àngels en la memoria
Al caminar, su risa sobrevolaba
como un eco de luz y de energía;
con sus pasos, la sabia compañía
de una palabra que siempre importaba.

En esas piedras que tanto observaba
o en la savia de esa flor que conocía,
nació la estima que por los campos sentía
y respiró la paz que en ellos buscaba.

Y en esto que llegó la noche oscura

a ensombrecer la vida que gozaste,
a pintarla de dolor y de amargura

Donde estés, vive en la paz que nos dejaste,
y en memoria tendremos tu figura
cuando pisemos la tierra que tú amaste.

Descansa en Paz


Pedro Puerma