domingo, 25 de octubre de 2015

GR2 Etapa 2 Boadella d'Empordà-Lladó 24/10/2015

Fotos Rafael
Fotos Rafael
Cliqueu damunt la imatge per veure mes fotografies 

Fotos Antonio
Fotos Antonio
Cliqueu damunt la imatge per veure mes fotografies


Recordant al nostre company Fidel 

Amb els ulls anegats, l'emoció continguda i un enorme nus a la gola ...
Amic, company, ... , Fidel
Allà on siguis, que sàpigues que sempre caminaràs, correràs i pedalaràs amb nosaltres.

viernes, 2 de octubre de 2015

Recordant a Fidel Troya

Sempre caminaràs amb nosaltres
 Amic Fidel, Sempre caminaràs amb nosaltres.
Cliqueu sobre la imatge per veure el vídeo d'homenatge
D.E.P.

A esa muerte cruel que nos arranca tan pronto a las personas que nos importan, las que conforman nuestro ser cotidiano y por tanto nuestra vida. Hoy,  nuestro amigo Fidel nos ha dejado y su hueco nos recuerda que también nosotros hemos muerto un poco con él.

Mi humilde homenaje y mi sentido pésame a Cesca, hijos y hermanos con especial mención a Paco con todo mi dolor.

LA OSCURIDAD…
    Viene la nube y la luz se tapa,
  se ha oscurecido el tiempo en el vacío;
  no busques claridad, que sólo hay frío
  en el aire y el  aliento que se escapa.


    Maldita  iniquidad que se agazapa
  sin parar su implacable desafío,
  sólo habita el dolor y el  extravío
  en el nido de infortunio que hoy destapa.


EL AMIGO
    Cuando cruce montañas y llanuras
  y nos falte tu imagen cada día,
  esa ausencia hará la huella más madura.

    Podremos revivir tu compañía
  y sentir en esas tierras de ventura
  que es muy pronto para irte todavía.


Fidel, que hayas encontrado toda la paz que mereces y que sepas allá donde estés que  tu ausencia  hará la cuesta algo más dura.

Tu amigo y compañero   
 Pedro.              

Fidel, amic, company,

Sé que em disculparàs perquè potser les meves paraules no siguin les més encertades, ni el to el més adequat.

Intento parlar des de la raó, però els sentiments manen, començant per la ràbia i la impotència que vaig sentir ahir, quan el teu germà Paco em va trucar per donar-me la notícia, la més que mai, fotuda notícia, de la ràbia al dolor, a la perplexitat i la tristesa, la profunda tristesa de perdre sobtadament un amic, un company.

No he deixat de pensar ni un moment en el dolor que està travessant el cor de tota la teva família, de la Cesca, dels teus nens, la Laura i el Dani, dels teus germans Paco i Manel, de tots els teus nebots, dels teus amics i amigues, companys i companyes de feina i coneguts en els quals has deixat una empremta, que encara fa més inexplicable la teva pèrdua i més gran el buit.

També sé que tu no voldries veure a ningú dels teus éssers estimats patint per la teva pèrdua, dóna temps, dóna’ns temps, Fidel.

Pensa que en aquest primer moment, tots els sentiments vers tu amb la irracionalitat de la teva pèrdua, afloren d’una manera brutal, col·lapsant la nostra raó, abocant-los com si d’un riu desbordat es tractés, sense trobar ni l’explicació, ni el sentit al que ha passat.

Potser per la meva darrera vivència, he arribat a la conclusió de que morim físicament només perquè estem vius, no busco cap altra explicació,  i, en el teu cas, Fidel, tot tu estaves ple de vitalitat, de vida, de moviment, d’inquietuds, d’ironies, per això encara, tot plegat fa més mal.

Dóna’ns temps, Fidel, amic, veuràs que amb el temps, sempre amb el dolor de la pèrdua,  vindrà a la memòria algun record viscut, compartit, dels tants i tants que n’hem tingut amb tu, cadascú de nosaltres.

Records com aquells, i  que ja tinc un tant difuminats, pel temps transcorregut, en què uns nens de barri, bregats als carrers de l’extrarradi de la Terrassa dels anys 60, arribàvem a una escola, la mítica escola Cancolapi, del centre de Terrassa, amb la nostra bata a ratlles neta i planxada, les nostres mares ens volien nets i polits, eh Fidel! Amb les butxaques carregades d’il·lusió i els ulls ben oberts.

Potser fos aquí és on es va desvetllar la teva vocació de mestre, no ho sé, mai n’havíem parlat d’això, com tampoc d’altres coses, i mira que havíem xerrat de coses i coses Fidel!

Passen els anys i tot i que de tant en tant ens anàvem veient en diferents llocs i circumstàncies, ens acabem retrobant amb motiu de que t’incorpores al grup de caminants, GRMANIA, del que n’has fet bandera al llarg de tants anys i en el que t’ho puc ben assegurar Fidel, la teva pèrdua ha estat un cop duríssim, ens ha deixat muts, tan sols l’amic Pedro, ja saps com és d’hàbil amb les paraules per expressar sentiments, t’ha dedicat dos poemes, un que parla de la foscor, la foscor que hem sentit  i el segon de l’amic al que plorem.

Quants camins recorreguts plegats!!

Quantes estones, bones estones, junts!!!

Recordarem sempre com caminaves, àgil, ràpid, sempre al davant, incansable, impossible de seguir, mai se’t veia cansat i quan ens esperaves en algun indret, se’t ficava a la cara el somriure, aquell somriure irònic tan típic teu, que ens venia a recordar que cardats que estem i com ens passaves la mà per la cara, campió!!

O aquell any, en què per fi em vaig atrevir a fer la Matagalls, em sentia molt fort, “el rei del mambo”. Tu no tenies pensat anar-hi però per acompanyar-me et vas apuntar. Recordo com anaven  caminant de pressa al teu costat i baixant tots dos corrent cap Aiguafreda. Abans d’arribar a Sant Llorenç de Savall ja vaig començar a sentir dolors diversos i tu encara m’anaves esperant en algun control, fins que et vaig dir que marxessis que jo aniria fent, encara ho recordo, des d’ahir ho recordo més encara.

Com també recordo moltes converses, gairebé sempre caminant, o en les parades per esmorzar, o bé quan sèiem per dinar, sobre molts i molts temes, personals, de feina, de la situació política, de les vegades que estàvem d’acord i de les que teníem desavinences, de les estones que rèiem i rèiem...

Com et trobarem a faltar, amic!!

Que no donaria, que no donaríem ara, per que ens poguessis passar la mà per les espatlles i ens diguessis:

- Chaval, vive la vida!!:

És tot tan recent i dolorós, tan poc racional, que si tanquem els ulls encara podem sentir la teva veu, podem sentir com rius, veure com corres...

Tan de bo poguessis sentir com et diem tots plegats:

Fidel, amic, t’estimem, t’estimarem sempre

COMPANY, mai caminaràs sol !!!


                                    Jordi Herrera.               Terrassa, 3 d’octubre de 2015


9 años

Pronto se cumplirán 9 años del día en que te conocí. Bueno a tí y a la mayoría de amigos de Grmanía,  no a todos, ya que a algunos por amistad o profesión ya los conocía, pero de ellos ya escribiré otro día.

Sucedió una soleada mañana de un sábado de noviembre de 2006. Mi buen amigo Antonio me había convencido para incorporarme a un grupo de caminantes que desde hacía años realizaban salidas mensuales por los caminos de Catalunya. Son muy majos, me decía, te encontrarás muy a gusto con ellos, insistía, así que por fin cogí los bártulos y venciendo mi natural timidez, me enrolé en el grupo que me llevaría a recorrer de punta a punta nuestro querido país y a encontrar nuevas y duraderas amistades. 

Recuerdo que Antonio me iba presentando uno por uno ante todos  como “caminante experto” y yo mientras intentaba a duras penas asimilar la avalancha de nuevos nombres en mi castigada memoria pensaba: ¡joder Antonio ahora tendré que estar a la altura!.

Todo comenzó en La Fosca, día radiante, el mar azul y muchas ganas de caminar junto a mis nuevos amigos, que inmediatamente me acogieron de tal manera que no me sintiera extraño entre ellos. Empezamos la marcha, yo todavía un poco descolocado intentando adaptarme, cuando de repente apareciste,  y al momento, sin saber cómo ni porqué te estaba explicando interioridades de mi vida que jamás pensé contar a las primeras de cambio, y no sólo eso, sino que al poco rato nos estábamos tirando puyitas mutuamente a cuenta de nuestras respectivas profesiones o circunstancias. Tu actitud, abordándome franca y directamente hacía imposible no verse atraido por una corriente de simpatía que se convertiría rápidamente en amistad.


No fuimos amigos de la infancia, no estudiamos juntos, no coincidimos en ninguna discoteca de la época, nos pudimos haber encontrado en el Albergue Infantil, pero la casualidad quiso que fuéramos en turnos distintos,nuestra amistad era relativamente reciente, pero no por ello menos intensa.

Enseguida me dí cuenta de que tenía delante un tipo vital, noble, fuerte, alegre, dicharachero, un punto irónico, amigo de sus amigos,que tenía una forma de entender la vida muy próxima a la mía.


Cada mes, cuando se abrían las puertas del autocar en la parada de la chimenea y te dirigías a la parte trasera (la de los revoltosos) con aquella alegría que irradiabas y después de cumplimentar a todos, muchas veces con fina ironía,te sentabas a mi lado, o cerca de mí y yo  sentía que aquél iba a ser un buen día por el que valía la pena el madrugón. Hablábamos largo y tendido sobre cualquier tema que se nos planteara y recuerdo la pasión que ponías en todo aquello que considerabas que era importante. Recuerdo las veces que la conversación giraba sobre nuestros respectivos hijos, y como compartíamos el orgullo y al mismo tiempo la preocupación por su futuro en un entorno laboral deteriorado y cada vez más complicado.

Cuantos kilómetros recorridos, cuantos senderos pisados, cuantas suelas gastadas, cuantas subidas y bajadas, cuanto polvo en el camino y cuantas rieras cruzadas. Porque tú eras un tipo fuerte, ya lo dije antes, un tipo al que me costaba seguir cuando te ponías en cabeza, al que perdía de vista cuando la senda se inclinaba hacia arriba, pero al que siempre encontraba, risueño y socarrón cuando nos reagrupábamos, un tipo con el que valía la pena compartir unas jarras en la mesa de algún bar perdido en algún lugar remoto de nuestra geografía.

Un tipo decidido y enérgico con el que he compartido numerosas vivencias, todas ellas agradables, y del que recuerdo con cariño muchas anécdotas, valgan como muestra la de un día en la que finalizando la caminata, un ancho precipicio se interponía entre nosotros y el confort del autocar que nos llevaría a casa, y que mientras el resto del grupo serpenteaba por un sendero sin dar con la salida, tú ni corto ni perezoso bajaste a través de las rocas para acabar de una vez con el problema. O en otra ocasión en que según las previsiones los caminos de montaña que debíamos transitar estarían cubiertos por un generoso manto de nieve, tú no dudaste ni un momento en colocarte unas polainas para afrontar una capa de nieve de un espesor de ¡medio centímetro!

Tu vida se truncó un desgraciado día de octubre, y con ella se fué un trocito de la todos los que te conocimos. Dejaste una huella que no se va a borrar por mucho tiempo que pase, y como soñar todavía no está prohibido, yo seguiré soñando que un día, en la parada de la chimenea, al abrirse las puertas del autocar, allí aparezcas tú, con tu sonrisa, para hacernos la vida un poco más bonita.

Quizás una soleada mañana de un sábado de noviembre ... .
  
Hasta siempre amigo ! .

Joan Lluís   Octubre 2015

 Al Fidel Troya in memoriam
 
     El vent fred del nord
     ha aterrat el taronger
     L'arbre carregat de fruit
     jeu estès al terra.
     El vent glaçat del nord
     ha passat damunt els camps
     El taronger no l'ha resistit
     ara descansa damut el sòl.
     Les taronges s'han escampat arreu
     però la taronja, ja madura
     s'obrirà.
    Hi ha un grapat de llavors
    que esperen impacients de germinar.
    La vida tornarà a obrir-se pas
    El vent fred del nord
    ja haurà passat
    I pujaran valents nous arbres tendres.
    Fidel seguiràs caminant
    al costat nostre.
    Sí, demà mateix a Montserrat!

                                           Jaume Valls    Terrassa, 3 d'octubre de 2015